Un tema recurrent a les empreses és la (suposada) manca de responsabilitat dels treballadors. Els problemes que es denuncien de forma més habitual són que els treballadors…:
- No actuen per iniciativa pròpia, sinó sempre de forma reactiva.
- No se n’adonen de les conseqüències dels seus error.
Des d’aquesta perspectiva, por semblar que el treballador estigui en mode “qui dia passa, any empeny”.
Abans d’arribar a conclusions precipitades, però, és recomanable fer-se algunes preguntes al voltant de la persona sospitosa d’actuar amb irresponsabilitat:
- Com valora el funcionament de l’empresa o del departament en el que treballa? Sovint, algun canvi en les condicions d’entorn del treballador ha estat viscut com un greuge i no ha tingut cap espai on expressar el seu malestar. Exemple: la implantació d’indicadors que puguin ser considerats con a injustos per no reflectir el conjunt de la feina realitzada.
- Quina és l’opinió del treballador respecte a l’eficiència dels processos? Considera que alguna de les tasques que realitza no tenen sentit o es podrien d’una altra manera més eficient? Ha presentat alguna alternativa de millora que no hagi estat gestionada o aprovada? En cas afirmatiu, ha rebut les explicacions oportunes? És habitual trobar-se persones desmotivades després d’haver intentat millorar la situació diverses vegades. Potser manquen recursos per a la implantació, hi ha altres temes més prioritaris o no és una proposta vàlida perquè no té en compte d’altres departaments. En qualsevol cas, cal agrair i fer un retorn adequat a la iniciativa que ha tingut el treballador.
- Quina és la relació del treballador amb els companys? Quina és la seva situació personal? “No venim a la feina a fer amics” és una frase recurrent. Conèixer la conjuntura personal d’un company de feina no és tafaneria, sinó l’expressió de la confiança que caracteritza els equips (i no la suma de persones).
Totes aquestes preguntes no són més que el desenvolupament del plantejament bàsic, sempre que es formuli des de la preocupació autèntica: “he vist que XXX (descripció del símptoma) i m’agradaria parlar amb tu per entendre quina és la situació i com creus que podria millorar”.
No és ni fàcil ni infal·lible. Tampoc és una mostra de bonisme. Tanmateix, una opció que no sempre s’explora en profunditat perquè requereix d’allò que alguns en diuen “converses difícils” (tot i que també es podria dir “honestedat amb un mateix i els altres”).
L’entorn altament competitiu de l’empresa facilita que, de vegades, oblidem que respectar la dignitat de les persones implica parar atenció a les seves necessitats, no només a les de l’organització. Una de les més bàsiques en l’àmbit laboral és el reconeixement: les persones necessitem sentir que l’aportació i la dedicació que fem a l’empresa sigui reconeguda. Quan va ser l’ultima vegada que vas reconèixer l’aportació d’algun company de feina?
La responsabilitat és imprescindible. El reconeixement, també (i forma part dels processos de negoci).