Escrit per Peter Engagement.
Treballar sol és dur. Per això és tan important el treball en equip: sempre pots carregar els neulers a una altra persona.
Us vull explicar algunes tècniques bàsiques de supervivència quan exercim el noble art del treball en equip en un context hostil. A l’àmbit laboral, ambient hostil per excel·lència, la paraula “supervivència” pren un sentit gairebé literal.
Ens movem en l’entorn capitalista, caracteritzat per voler sempre créixer més que l’any anterior. Recordo quan li vaig preguntar a un professor de finances què passaria si una empresa no volgués créixer més: em va oferir una mirada càndida (“ja tenim aquí un altre idealista”, devia pensar). El cas és que em va contestar que un altre es quedaria amb el seu lloc i acabaria desapareixent.
En aquest context, les empreses de les quals formem part sempre tenen “objectius estratègics” per assolir i que hem de conèixer per sobreviure.
Els objectius solen semblar de dos tipus, augmentar ingressos o reduir costos, tot i que realment sempre és el mateix: millorar el marge per a l’empresa i, en conseqüència, el bonus per als directius.
L’aspecte comú de la majoria d’objectius estratègics és que són pràcticament impossibles d’ assolir, independentment de com de racionalment es presentin. Cas real: augmentar la facturació un 25% i reduir costos un 40% en 3 anys. “Ho vaig decidir amb una copa de vi a la mà”, va dir.
Bé, ja coneixem l’objectiu. Passem ara a les persones que se suposa que han d’assolir els objectius. Simplificant molt, hi ha 4 tipus bàsics de persones:
- Les “show me the money”: vendrien la seva ànima al diable per assolir objectius. A falta d’objectius propis, assumeixen els de l’empresa com a seus (no els hi preguntis per què).
- Els dels brindis al sol, que saben com arreglar el món però no els veuràs mai treballant per aconseguir-ho. Es reconeixen fàcilment per utilitzar expressions del tipus “el que cal fer és…”.
- Els “així ho trobem i així ho deixarem”, que t’ofereixen una mirada buida, trista, cada quan els proposes canviar alguna cosa del seu dia a dia (del qual tant es queixen).
- I les de la paràlisi per l’anàlisi, que no mouran un dit fins que no entenguin a la perfecció què cal fer (en el cas que s’hagi de fer alguna cosa).
Per tant, el resum del context és: se li demana a un grup de persones d’allò més heterogeni que assoleixin un objectiu que no entenen i que, personalment, no els interessa el més mínim.
Quan ens adonem que l’objectiu OFICIAL no és assolible, l’objectiu REAL es transforma en NO ser el culpable de no assolir-lo. Per tant, el més important és no equivocar-se. I us pregunto, quina és la forma més fàcil de no equivocar-se? Efectivament: no fer RES.
Però com no fer res durant 8 hores al dia, especialment si no pots teletreballar? Aquí és on cobra importància la tècnica del camuflatge. Si en el regne animal, el camuflatge és no ser vist per altres individus, en l’àmbit de l’organització sol funcionar el contrari: generar molt soroll per ser vist, si pot ser, en tots els llocs alhora. Aquí van alguns consells:
- Involucra’t en molts projectes, però MAI siguis el responsable -el cap visible, el que ha de retre comptes- de cap d’ells. Això dificultarà que ningú tingui una idea clara del que fas ni de com avaluar-te.
- Evita formar part de l’inici dels projectes, de tal manera que sigui fàcil poder dir que falten accions per realitzar abans de la teva esperada intervenció.
- Còpia en els correus a totes les persones, animals o coses relacionades amb els diferents projectes en els quals estiguis involucrat. Com que no faràs res, tindràs poc a comunicar, però sempre podràs preguntar per l’estat de la resta de coses.
- Quan vegis que, malgrat tot, el projecte avança cap a la teva intervenció, intenta evitar-ho generant més soroll i complexitat: mostra la teva insatisfacció respecte a l’avanç del projecte generant dubtes sobre si realment està a l’alçada de les expectatives inicials (tranquil, segur que no han estat ben definides). Sigues ambigu a la crítica (“el que m’acabes de presentar, com podria ser millor?”) això et permetrà seguir criticant fins a l’infinit.
- Tingues dades de la teva activitat (no de resultats, naturalment): “aquest mes he fet 4 informes, he assistit a 25 reunions i he rebut 27 correus diaris”
Tard o d’hora la tempesta passarà: serà evident que l’objectiu principal no s’assolirà i algú, que no hauries de ser tu, serà l’escollit per abandonar el vaixell. Segur que vindran altres tempestes, però tu ja ets un mariner experimentat. I és que els mars en calma no creen bons mariners.